Debat34el ?️ Debat – El paper del disseny en la senyalística (PAC1)
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Bon dia! Aquí us deixo el meu comentari
– Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
És molt interessant quan escoltem a Manel Grávalos i ens expressa una reflexió sobre com estem senyalitzant el nostre entorn, “No estem senyalitzant, estem etiquetant”. Com ell argumenta, l’espai s’ha convertit en un producte que cal explotar per treure el màxim de rendiment econòmic. I això és el que s’hauria d’intentar corregir. Segurament és complicat canviar-ho quan la majoria de cops rebem una feina i ens obliguen a fer-ho d’una manera en concret.
El paper del dissenyador és conèixer el seu entorn natural i patrimonial. Reconèixer i explorar l’espai que haurà de senyalitzar i buscar una estètica que no trenqui amb l’harmonia del lloc. Aconseguir que les persones que visiten l’espai trobin d’una manera fàcil i ràpida allò que estan buscant. És veritat, com diu Manel Grávalos, cal més cultura per millorar el nostre entorn.
– L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Crec que l’orientació és el punt més important. Però també haurem de tenir en compte altres aspectes. Cal crear un interès visual i informatiu que identifiqui a les persones amb l’espai que estan visitant. A través de la senyalística podem ajudar a difondre, per exemple, un patrimoni històric o natural.
La importància d’intentar crear una experiència positiva a través dels senyals també forma part del treball del dissenyador. I, sobretot, que ajudi a les persones a ser mes educades i respectuoses amb el seu entorn.
Bona tarda,
– Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Entenc que en general, el dissenyador gràfic no té un paper molt gran a la presa de decisions, ja han estat preses abans pels ajuntaments o organitzacions que gestionen els espais, tal com comenta l’Oriol, molts cops t’arriba una tasca concreta i l’has de fer i prou.
Escoltant a Grávalos, he de dir que m’ha sorprès quan ha dit que el que s’hauria de fer es treure senyals, no se si es perquè jo vinc d’un grau en turisme. En part, reconec que estic d’acord amb el fet que em convertit espais en productes, i que el que es vol es fer que la gent faci una parada de 5 minuts a un monument, faci la foto, llegeixi el cartell i apa. També estic d’acord amb que, si el dissenyador té accés a formar part d’un projecte de senyalització, podrà tenir un paper important a l’hora de configurar com els usuaris interactuaran amb els espais.
Però alhora m’ha semblat un tant ‘educacionista’* el insinuar que la gent hauria de venir apresa de casa, o buscar-ho al mòbil i apa.
*Educacionisme: BBC World recull com la revista Journal of Experimental Social Psychology, defineix el terme com “les persones que reben més educació tenen biaixos implícits cap als que en reben menys”.
– L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
La senyalística – a més de per orientar – hauria de servir per cridar l’atenció de l’usuari i comunicar un missatge concret. Grávalos explica un projecte en el que va treballar on havia d’enviar un missatge concret als conductors de cotxe per avisar que hi havia activitats amb nens per la zona. Va agafar senyals i les va augmentar la mida – mantenint el codi que utilitzem al conduir, però alhora canviant les dimensions per cridar l’atenció.
Fonts:
BBC World (2018) “Qué es el “educacionismo”, la sutil forma de discriminación que nos marca desde ninos”. Recuperat a: https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-42654382
Entrevista a Manel Grávalos: “La senyalística en pro de l’eficiència de la mobilitat”, Materials de la UOC.
Veig que hem tingut una reacció força similar en escoltar l’entrevista. No coneixia el terme “educacionista” i trobo que és molt encertat! Jo crec que també que es podria definir com que té poca consciència de classe, ja que està donant per suposat que els seu privilegis a nivell educatiu, cultural o econòmic són els de la resta. Justament crec que és important tenir aquesta consciència de classe per tenir en compte totes les realitats existents i dissenyar de manera inclusiva. Perquè quan dic inclusiva no només em refereixo a posar braile per les persones cegues, també em refereixo a escriure en “lectura fàcil” per a que totes – o gairebé totes – les persones puguin interpretar la informació, sigui quina sigui la seva educació o capacitat cognitiva.
Deixo un enllaç amb més informació sobre aquest concepte de “lectura fàcil“:
Plena Inclusión (2022) “Lectura fácil”. Asociación Plena Inclusión. Disponible a: https://www.plenainclusion.org/discapacidad-intelectual/recurso/lectura-facil/
Hola!
He tingut la mateixa reacció quan he escoltat aquesta part de l’entrevista. No coneixia el terme “educacionisme” i, efectivament, és molt encertat. També coincideixo amb l’Anna amb el terme “consciència de classe” i amb l’enfocament inclusiu que ha de tenir sempre el disseny en general. A més, m’agradaria comentar un altre terme que crec que té relació, i és el gap generacional quant a la tecnologia.
Potser és perquè he estat molts anys atenent de cara al públic (venia molta gent gran) i els he vist patir amb tot el canvi cap a la tecnologia que està patint la societat, però crec que també s’hauria de tenir en compte que així com no tothom té el mateix coneixement ni els mateixos recursos, tampoc tots tenim les mateixes habilitats. El QR, per exemple, em sembla un bon mètode per ampliar informació, però sempre tenint en compte el públic objectiu del qual volem dissenyar. Si aquest producte ha de ser consultat per tota la població, com podria ser la senyalització dels espais públics, s’ha de vigilar amb aquestes sinergies amb la tecnologia, ja que pot ser que molta gent gran no tingui les habilitats per relacionar-se amb ella.
Estic molt a favor del que dius, és més t’animo a veure el meu comentari, doncs, crec que part d’algun dels conceptes és molt similar. Crec que el dissenyador ha de fer una feina de buidatge, intentant ser capaç de veure la senyalística, com allò que realment tothom pugui entendre en un sol cop d’ull i que sense més, pugui no ser influenciat d’allò que ja existeix, això si, després fen ús dels coneixements i els exemples previs, consolidats, ha de veure si el seu producte podrà adaptar-se a les necessitats i, per tant, complirà els seus objectius.
Us he llegit a tots i moltes heu comentat el mateix sobre el tema de treure senyals en pro de la tecnologia (mòbils, QR…), i justament és el que més em va sobtar al escoltar l’entrevista, doncs precisament en la meva visita vaig trobar a faltar senyals i fins i tot no en trobava l’entrada; cosa que si anteriorment hagués buscat per Google Maps hauria vist. Penso que la tecnologia està molt bé, és un bon complement però no ha de ser imprescindible, que sembla el que insinua.
Més enllà de la consciència de classe que comenta l’Anna, veig molt més preocupant el fet de que al dependre de la tecnologia ens perdem la realitat. Observar el nostre entorn per descobrir-ne el camí ho trobo molt més enriquidor i gratificant, una experiència més autèntica i plaent que està pendent d’una pantalla.
Crec que la senyalística ha de trobar l’equilibri entre la necessitat real i el que Grávalos descriu com a “convertir l’espai en productes”. Per això, penso, que la definiria com un art enfocat a un servei, creat gracies a la unió entre el disseny, l’anatomia (per la usabilitat), l’arquitectura i fins i tot la psicologia.
Hola! Aquí la meva aportació sobre les dues preguntes inicials del debat (com que un company ja ha fet la seva aportació, intentaré comentar coses més enllà del que ja ha dit, perquè hi estic d’acord i seria repetitiu). Després afegeixo algunes reflexions entorn de l’entrevista, ja que discrepo en algunes coses (a veure la resta què en penseu!).
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
La feina del o la dissenyadora va més enllà de la creació de la identitat gràfica per a un projecte de senyalística. Les persones que es dediquen al disseny han rebut una formació molt més interdisciplinària que també té en compte el disseny universal i l’accessibilitat, l’ètica, la perspectiva de gènere, etc. Per tant, els i les professionals del disseny haurien de participar en el procés de resignificació d’un espai des dels seus inicis, perquè poden aportar molt. Trobar-se el projecte ja molt avançat, i tenir només marge per escollir la tipografia, la iconografia, i els colors, fa que potser acabi fracassant, ja que no s’ha ideat correctament.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
La senyalística, tal com s’indica als apunts, té tres funcions: l’orientació, la interpretació i la identitat. Probablement, l’orientació sigui la més òbvia, pel fet que és la més crítica si no es compleix. Una persona ha de saber transitar per un espai, tan de manera eficient (no perdre’s, desorientar-se, frustrar-se) com de manera segura (no entrar a una zona restringida o perillosa). Però la funció d’identitat i d’interpretació també són molt importants. Els espais públics no han de ser espais de trànsit, també han de ser espais els quals habitar, amb els quals interactuar, viure’ls. Així doncs, és crucial tenir-los contextualitzats, i demarcats, a través de la funció d’identitat, i també entendre la seva funció, les seves parts, i què podem fer i què no, a través de la funció d’interpretació.
D’altra banda, m’han sorgit un seguit de discrepàncies arran d’escoltar l’entrevista. A veure què en penseu:
Manel Gravalos aposta per reduir els senyals, ja que diu que la informació pot ser accessible per tothom al mòbil –> penso que la bretxa digital és un fet i que no tothom té a la seva disposició un mòbil amb internet. D’altra banda, no tothom té la cultura o la visió crítica per saber discernir entre informació veraç i fake news, i per això crec que és important que la informació es trobi als llocs i que hagi sigut “curated” i tractada per persones professionals (ja siguin de l’àmbit de la història, de la ciència, o de l’art).
També comenta que les institucions gasten diners en senyalètica per a convertir el patrimoni en producte i treure’n un benefici –> malgrat que penso que a vegades és així, també penso que la missió d’una entitat pública ha de ser retornar els diners públics que rep, i en part, ho ha de fer a través de democratitzar els espais públics; fer-los accessibles, i això també passa per contextualitzar-los, indicar-los i senyalitzar-los. També perquè és vital entendre per quin motiu aquests espais són importants, o entendre la feina que hi ha darrere el manteniment d’un parc o d’una esglèsia, ja que així valorem més l’espai i el tractem amb més respecte.
Què en penseu?
Bona vesprada Anna,
Voldria comentar l’última reflexió que fas, sobretot al voltant d’un terme que considere important comprendre: la democratització. Aquesta ens ha portat grans beneficis per a la humanitat, però reflexions i debats a considerar. Al llarg de la història hem tingut diferents tipus de democratitzacions, gràcies, sobretot, al desenvolupament de la tecnologia. Em ve a la ment el lema de Kokak, “you press the button, we do the rest”. A partir d’eixe moment, anàvem a veure com les imatges creixien exponencialment i canviava, per a sempre, el concepte de fotografia.
La democratització de l’espai públic, a partir de la senyalística hauria de portar-nos a reflexions més enllà del seu ús i/o abús. Per a qui senyalitzarem?, qui hauria de ser el nostre usuari potencial prioritari?, que volem aconseguir amb la senyalització?, millorarà o perjudicarà la gent que en viu? La nostra realitat propera, hipersenyalitzada, dubte que haja fet les ciutats, si no més habitables, més a l’abast de tothom. Estic d’acord quan Grávalos ens parla de la indústria de l’oci. Molta de la senyalització a les nostres ciutats i costa, està dirigida a fomentar la massificació turística. Com a conseqüència, preus d’habitatges i serveis es disparen per adequar-se a eixe turista que ve del nord i per a qui, en última instància, es pensa quan toca senyalitzar.
Aleshores, caldria que, el dissenyador de senyalística (wayfinding designer) tinguera més pes en decisions prèvies de disseny d’espais, com per exemple en l’arquitectura, com apuntava Wayne Hunt. I sobretot diversificar l’economia perquè l’espai públic, en determinades zones, siga realment democràtic, és a dir, a l’abast de tothom.
Com ho veieu vosaltres?
Font:
Wayne Hunt, ‘Wayfinding. Passive and active’, del llibre ‘Signage and wayfinding design. A complete guide to creating environmental graphic design systems’ (Willey, 2015, pàg. 106-107)
Hola!
Em sembla molt encertada la teva reflexió sobre la industrialització de l’oci i les seves conseqüències com la massificació turística o la gentrificació. Jo que visc al barri de la Sagrada Família, m’ho trobo cada dia. Estic envoltada de locals i botigues que estan més pensades pel turista que no pas per la gent que hi viu.
Arran d’això, crec que un altre paper que han de tenir els poders polítics, és dissenyar pensant en el públic, i inclús dissenyar amb el públic. Iniciatives de cocreació o codisseny, on els i les usuàries han format part de tot el procés de creació d’un projecte (ja sigui un barri, un nou parc, o un producte) han resultat ser molt exitoses.
Per tant estic molt d’acord en el fet que s’ha de tenir en compte el públic, i se l’ha de consultar. I que com a públic, hem de tenir en compte la gent que habita un lloc de manera habitual, i no de manera transitòria com són els turistes.
Com ho veieu?
Gràcies,
Anna
Així és Anna. Perquè un projecte de senyalística siga exitós, caldrà involucrar a molta gent.
Respecte a aquesta idea, em semblen apropiades les paraules de Steven Picanza, escriptor, investigador en la senyalística i brand strategist. El projecte de senyalística haurà d’incloure, des de dissenyadors gràfics, arquitectes, directors de personal, project managers, UX strategist, sense oblidar la gent que haurà de moure’s i que viu a l’espai senyalitzat.
Aquesta és una oportunitat d’or per convidar i escoltar totes les parts implicades, amb la finalitat de crear un ecosistema dinàmic on l’experiència de senyalística servisca com a model per a la convivència.
Us deixe l’enllaç per si voleu llegir l’article de Steven Picanza.
I vosaltres, penseu que la senyalística a l’espai públic, a les ciutats, hauria de promoure la convivència i el respecte de la gent que habita? Com està canviant la senyalització a les vostres ciutats, sobretot la part antiga?
Moltes gràcies!
Vicent Domingo
Sempre aprenent!
Font: https://www.buildings.com/wayfinding/article/10186193/top-5-benefits-of-wayfinding-systems-for-your-facility
Bona tarda Vicente,
Ho trobo un tema molt interessant ja que la convivència és un tema força integrat en tots nosaltres però no fa reflexe, poques senyalitzacions per gent gran estic veient, un dissenyador ha de pensar en aquest respecte i va canviant molt poc a poc.
Als camins rurals les senyalitzacions han augmentat per tal de guiar correctament a l’usuari i sempre respectant l’entorn que tal i com hem dit el respecte es fundamental per part d’un dissenyador. Crec que mai es pensa en aquesta part i gràcies per extreure el tema ja que pocs i pensen.
Salut!
Hola, Anna, que tal? respecte al que comenta en Manel Gravados sobre la reducció de la senyalística adduint motius econòmics i la implantació d’un sistema basat exclusivament en les plataformes digitals, jo també ho trobo un pel exagerat, fins i tot una postura un pel radical. Ara bé, sí que crec, que en segons quins casos, l’excés d’informació desorienta, confon i en aquests casos el sistema de senyalística perd el sentit pel qual ha estat dissenyat. En cap cas crec que la solució sigui l’eliminació del sistema o basar-nos exclusivament en la interactivitat amb el mòbil, per les raons que tu mateixa has exposat, a parer meu, molt encertades. Però sí que optaria per un tipus de senyalística completament integrada en l’espai o estructura del recinte, dissenyat durant el mateix procés de construcció, un treball multidisciplinari entre l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme, per tal que sigui la mateixa estructurala que ens guiï per tot el seu espai. En molts casos el sistema de senyalística al meu entendre és un sistema estàndard, afegit a posteriori, completament alier al recinte que pretén representar, fent que a vegades s’hi hagi de “sobre senyalitzar” per tal que sigui intel·ligible per a la majoria de públic que hi arriba de nou. Crec que un bon exemple de senyalística integrada és la Vancouver Community Library, cas presentat al llibre Signage and Wayfinding Design, pàg. 299, dels recursos a laula de la UOC.
Fins aviat!!
Elvira
Hola!
Estic d’acord amb l’Anna quant a la bretxa digital. Quan ho vaig sentir em vaig fer creus que en Manel Gràvalos no contemplés aquesta possibilitat. Ja sabem que avui dia tothom té un telèfon intel·ligent… però és com pressuposar que tothom té dues cames (tenir smartphone) i que a més aquestes poden caminar (accés a internet). Igual que la Mireia vaig tenir aquesta impressió d’una perspectiva de “superioritat intel·ligent”. La meva opinió és que la senyalística ha de ser en la mesura del possible, tot l’inclusiva que estigui a les nostres mans. Ja trobem força impediments a l’entorn urbà (senyalística passiva i activa) com per afegir nosaltres mateixos, els dissenyadors que en som responsables, més obstacles innecessaris. Aquí enllaço amb la primera qüestió del debat (Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?) Cada cop més, amb proves tangibles a la meva feina i al meu entorn, crec que als dissenyadors no se’ns deixa prendre la responsabilitat que estem disposats a posar en pràctica, ni se’ns dona veu, ni poder, ni se’ns escolta. Altres forces i interessos econòmics ens desvien del nostre propòsit ètic i deure social, creant un efecte circular d’impotència-passivitat. El dissenyador hauria de poder intervenir en el procés d’un projecte de senyalística -i qualsevol àmbit- des d’un punt molt més embrionari, no pas des del punt d’un encàrrec limitat i políticament influenciat, on n’és un mer executor.
D’altra banda, em semblen contradictòries les paraules de Gràvalos. Primer ens diu que no fa faltar “etiquetar” tant el nostre entorn perquè s’envaeix l’espai d’una manera innecessària. Però després soluciona un projecte utilitzant senyals a escala real que són totalment intrusives en l’espai urbà. Estic d’acord que vivim en un món hipersenyalitzat, que rebem -cada cop més- massa inputs visuals i que acabem astorats (i com més gran em faig més ho percebo). La senyalística em recorda molt a l’àmbit digital, i tant l’entorn urbà com el món digital són una fugida d’allò a què realment ens beneficia com a éssers físics humans: el món natural. La natura mai tractarà de vendre’ns res. Entenc que viure en societat i en un entorn urbà demanda ús de senyals actives. Potser el problema arrel es troba en el disseny dels espais, en l’adaptació excessiva d’un espai verge per transformar-ho en un calc de l’imaginari col·lectiu de “progrés”, consum, i hiperinformació que ens acomoda i sembla que ens condueix amb ulleres de batre que ens allibera de pensar.
Salut!
Hola Cristina
M’agrada el símil que has utilitzat sobre tenir telèfon i caminar. És molt gràfic i crec que reflexa perfectament la teva idea. Però recordem que sempre hi ha l’opció de crear una aplicació o web on es trobi tota la informació (i més a partir de links) que es vol donar i posar a les senyals només un codi QR. Llavors només en quedarien exclosos aquells que no tenen un telèfon intel·ligent o no saben fer servir el QR, que, siguem sincers, avui en dia és poca gent. I cada cop en seran menys… Encara que no ho sembli estic força d’acord amb la vostra ideia, però (deixem fer d’advocat del diable), em sorgeix una pregunta; aquestes persones que no tenen telèfons intel·ligents o no els saben utilitzar, no són les mateixes que queden excloses per un cos de lletra petit o una tipografia amb poc contrast? I les persones que no parlen el nostre idioma (o anglès)? O les persones amb problemes visuals? Si volem que realment sigui un rètol totalment universal és un bon repte, per que incloure totes aquestes persones pot arribar a ser impossible i un bon mal de cap… un bon repte que es resol en bona mesura si utilitzem el telèfon, no creieu?
Cristina
Hola Cristina!
Entenc per on van les preguntes que planteges. De fet, utilitzar un QR i tenir un recurs digital personalitzable, actualitzable (ampliable, millorable), fins i tot col·laboratiu podria facilitar l’accés directe a informació més concreta que interessa a l’usuari i arribar-hi més ràpid, saltant-se la que no l’interessa. Fer un disseny universal i accessible és un repte, però crec que ha de ser el nostre objectiu en la mesura del possible. No tots els senyals serviran per tothom (la senyalització de McDonald’s no tindrà la mateixa intenció que la de l’hospital), ni totes seran textuals, o no seran iconogràfiques. És a dir, dependrà del projecte i del que es vol senyalitzar i fer-ne una anàlisi dels usuaris potencials, però sense deixar enrere la resta. Estic d’acord que és un repte. Per exemple, els QR els limitaria a senyals pedagògics, no a les d’orientació i localització, sobretot en espai urbà. Trobo que descartar d’inici l’accés universal és com parlar del “bé majoritari”. Les limitacions ja vindran amb altres agents externs, per desgràcia. Treballar de més a menys, no de menys a més, perquè sinó correm el perill d’oblidar ítems del llistat.
Salut!
Hola Cristina
M’agradaria afegir un detall a la teva aportació.
La primera vegada que vaig sentir l’entrevista, em va semblar que hi havia arguments contradictoris, com tu comentes, però quan la vaig analitzar detingudament, vaig veure que Gràvalos parla del tema d’una forma com més generalitza, per donar resposta a les preguntes, i, entre mig posa exemples.
Sobre la senyalística del Festival de cultura contemporània Ingràvid, jo crec, que va ser molt encertat, primer, per què va haver de dissenyar la senyalística d’un espai efímer, i segon per què va donar una solució per la seguretat “nens-vehicles” (no hi ha res més perillós), utilitzant el codi que coneixen els conductors, el fet que la senyalística temporal fos intrusiva, crec que va ser positiu.
O, per exemple, quan comenta el tema de les catedrals, jo crec que es refereix més al fet que si tenim davant nostre la catedral de Girona, no cal afegir més informació, qui vulgui saber l’estil, si no ho sap per els seus coneixements, sempre pot buscar informació per una altre banda, sense haver d’afegir rètols.
També hem de pensar que és una entrevista, i possiblement en directe, estem acostumats als llibres, on tot està totalment preparat, revisat i estudiat, en una entrevista vas responent les preguntes sobre la marxa, i crec que ell, ho va fer des del convenciment que estem hipersenyalitzats.
Salutacions.
Totalment, m’he pres la llibertat de fer ús d’un símil de “superioritat intel·ligent” i doncs, el que dius és en gran part el que jo manifesto més endavant, a vegades el progrés ens fa oblidar el que realment importa, que és arribar a tothom, sense pressuposar res, però em permeto dir, que això no ens ha de frenar, només ha de ser el detonant, per a veure que quelcom a implementar no és totalment acceptat, i a parer meu, que s’hauria de reformular.
T’animo a veure el meu comentari perquè potser enfoques el meu pensament cap a un altre vessant.
Bon dia, escoltant amb atenció l’entrevista de Manel Gràvalos, expert en senyalització d’espais patrimonials, donaré el meu punt de vista en aquest primer debat.
Responent a la primera pregunta, “Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?“, segurament abans d’escoltar aquesta entrevista la meva resposta hauria sigut diferent. Sovint pensem que, com a dissenyadors, rebem un encàrrec i nosaltres el duem a terme, sense plantejar-nos quina repercussió tindrà o si el faríem d’una forma diferent. Però és la nostra feina també, afegir aquest punt crític.
Després d’escoltar les reflexions del Manel, m’adono que la responsabilitat també és nostra, no som només executors dels nostres encàrrecs, sinó que també entra dins la nostra feina qüestionar-nos i si el que estem fent té un sentit. Ens hem de fer moltes preguntes: a qui està destinat el meu projecte? Quin sentit té? És necessari? Funcionarà tal com està plantejat? Li haig de donar una volta? Com ho puc fer?
Per tant, com a dissenyadors que som, crec que a banda de fer la creació que se’ns demana, la part prèvia d’analitzar com encarar el projecte és la clau, la més important. Plantejar-nos què volem dir amb el que estem creant, i si la nostra intenció és crear senyals perquè les masses les segueixin o perquè aquestes siguin conscients de les decisions que prenen, deixant de banda l’automatisme.
Respecte a la segona pregunta plantejada “L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?“, la meva resposta és no.
Quan dissenyem un projecte de senyalística crec que s’ha d’anar molt més enllà. Sí que és una part molt important la d’orientar els usuaris, però moltes vegades s’abusa dels senyals sense haver-nos plantejat si és realment una necessitat que hi siguin.
Manel en una part de l’entrevista recalca que moltes pegades s’utilitza la senyalística més aviat com un producte per a vendre. Plafons visibles farcits de logotips, donant a entendre que hi ha hagut una actuació municipal en aquest espai. Els usuaris realment necessiten aquesta informació, o més aviat “embruten” l’espai on es troben?
Per tant, quan dissenyem un producte, parlem no només d’orientar sinó de donar informació i de quina manera la volem transmetre. Hem de prendre consciència de la influència que tenim sobre els usuaris i la societat quan estem creant aquest tipus de peces. Donar-li una volta, tant al missatge com a la manera de plasmar-lo. Fer-nos preguntes, moltes preguntes, més enllà dels criteris estètics: a qui va dirigit aquest producte? Quin to haig de fer servir? Quin és el seu benefici? Puc donar-li una volta?
Bon dia Júlia
Estic d’acord amb la resposta que dones a la primera qüestió. Grávalos es planteja si vertaderament estem convertint el patrimoni en un producte. Si les persones que ens venen a visitar, recordeu abans de la Covid-19, ciutats com Barcelona, València, Alacant… estaven plenes de gent, consumint patrimoni?, servint al sistema capitalista (salvatge)?
Com bé et preguntes, quines són les repercussions o conseqüències del disseny/projecte de senyalística que durem a terme? És necessari?, a qui beneficia i qui podria eixir perjudicat? Sens dubte hi ha una part de pensament crític que ha d’estar present.
El company Pau Catalán argumenta que (també ho trobem als materials), a banda de l’orientació la senyalística ha de tenir en compte la identitat i interpretació dels espais. Amb això, els visitants/turistes que, a tot arreu es mouen pels espais patrimonials/naturals… haurien de fer-los seus. La senyalística hauria de contribuir a l’estima, respecte, cura …de qui ahí habita, conviu.
Moltes gràcies
Vicent Domingo
Hola Júlia,
Molt d’acord amb tot. Respecte a l’excés de senyalització que has comentat, és cert que congestionar els espais amb tants senyals pot afeixugar als usuaris, tal com ha citat un company en aquest debat una font de Joseph Mackereth que diu que a vegades el millor senyal és la que no està visible,té sentit, respectar els espais per a no contaminar-los, o en el cas de voler utilitzar senyals de més, integrar-les de manera que no contaminin l’espai. No sé fins a quint punt és rellevant que a la senyalística hi consti el segell d’aquesta intervenció municipal quan el punt principal de la senyalística és ser discrets en aquests tipus de senyals. I continuant amb el tema de contaminar visualment l’espai, crec que aquest minimalisme marca la diferència, ja que com a usuari la meva fita és orientar-me, no desxifrar els senyals entre tanta ‘palla’ visual, el que vull és que només un cop d’ull, intuïtivament o sense adonarme’n (com hauria de ser) que estic sent senyalitzat estic acomplint les meves necessitats en un espai.
Bona tarda Júlia,
Estic totalment d’acord amb el que comentes ja que un dissenyador no només rep ordres i ja està, crec que un dissenyador ha de possar la seva esència a la feina que fa ja que si no quina gràcia tindria? Els dissenyadors tenen una responsabilitat força gran pel simple fet de poder encaixar aquell disseny a la feina establerta i poder dir que alló encaixa perfectament.
L’orientació es molt important però també s’ha de pensar cap a qui va dirigit, quina es la funció benefici tal i com dius tu, ja que considero que molta gent que no es dedica al món del disseny no té en compte i això fa infravalorar els dissenys dels creadors.
Salut!
Tot i que els companys i companyes han tocat el tema, m’agradaria aprofundir, a partir dels postulats de Manel Grávalos, pel que fa a les dues preguntes plantejades:
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Sincerament, estic molt d’acord amb el que expressa Manel al voltant de la hipersenyalització. No us ha passat de vegades, caminant per diferents ciutats d’Europa/Occident, que totes són iguals, que han perdut la identitat, que estan senyalitzades de formes molt semblants?, sobretot la part antiga?
Com a docent i crític d’aquest món que tot ho rendibilitza en termes exclusivament econòmics, la senyalització està servint, al meu parer, i a partir de les reflexions de Gràvalos, per crear productes de consum ràpid, que ens porte a “visitar” l’església de torn, el museu o el parc x, per acabar al Mc Donalds, al PizzaHut o qualsevol altra franquícia de menjar ràpid, això sí, ben senyalitzats i amb logotips ben il·luminats.
Seguint Wayne Hunt, dissenyadora a Hunt Design Associates, els millors espais, ambients, entorns… són els que tenen un alt percentatge de senyalística passiva (passive wayfinding). Aquesta no necessita senyals. Per contra, fa ús del mateix medi, ja siguen carrers, objectes, intuïció de l’espai… per orientar-nos en cada moment. D’altra banda, la senyalística activa faria referència als senyals. D’acord amb aquests postulats, el dissenyador en la senyalística activa hauria de participar en les primeres fases de projectes urbans, naturals…per aconsellar els arquitectes en maximitzar la senyalística passiva i reduir la necessitat d’intervenció en l’activa.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Com bé apunten les companyes, trobem als materials les funcions d’orientació, interpretació i identitat.
Hi ha un aspecte que apunta Joseph Mackereth, dissenyador i investigador en senyalística. “Progressive disclosure…providing people with the right information only when they need it cuts down on confusion”. Aquest concepte em crida l’atenció i em resulta molt interessant i necessari quan dissenyem un projecte de senyalística.
Considere que el punt fonamental serà donar a l’usuari la informació correcta i necessària en el temps concret que la puga necessitar. És a dir, anar seqüenciant la informació basada en les decisions i prioritats desenvolupades en estadis anteriors. Aquesta informació/orientació serà més efectiva i exitosa “using the architecture and people’s natural habits to your advantage, so pedestrians will be more likely to use your directions and have a higher rate of success” (Mackereth, 2020).
Seguim aprenent!
No sé fins a quint punt està acotat el treball de senyalística d’un dissenyador, ja que escoltant l’entrevista he tingut la sensació que en moltes ocasions, només intervé en els processos finals, quan la infraestructura de l’indret ja està feta i al dissenyador, s’el hi dona un brífing per a crear una senyalística per a capitalitzar l’espai.
Crec que tenim un paper més holístic i que engloba un procés que comprén des de la conceptualització fins a la materialització d’aquests senyals i hauríem de fer saber al nostre client (que potser està contractant-nos amb una idea equivocada perquè ell tampoc té que saber fins a quin punt intervenim, o no pot fer-hi res perquè hi ha interessos econòmics perquè el projecte sigui dut a terme d’aquesta manera), que no és la millor manera per enfocar el projecte.
Imagino que no podem alterar el workflow d’un projecte que ja està ‘tancat’, sobretot si s’hi han dedicat molts recursos econòmics i no podem fer-los recular, però també tenim en el nostre poder la decisió d’acceptar o rebutjat un treball, almenys de fer-los-hi saber i intentar canviar les coses des de dins perquè consti que el dissenyador de senyalística no només es dedica a fer una ‘cartelleria bonica’.
El que està clar que un el nostre paper hauria d’anar plegats amb arquitectes si s’està construint de zero un espai per a fer-nos servir dels elements per guiar a les persones. També he entès que no hem de contaminar l’espai amb massa senyals i que aquesta senyalització ha de ser més intuïtiva, i que en lloc de ficar senyals amb ‘calçador’, és preferible reconfigurar alguns elements de l’indret.
Referent a la primera pregunta, la senyalística és un camp del disseny basat en tres puntals: orientació, interpretació i identitat. El primer professional que pensa que una senyalística en concret és necessària és el que s’imagina ràpidament què necessita. Però no és fins que delega aquesta feina a un dissenyador, que el projecte es portarà endavant. I per portar endavant, em refereixo a tots als processos: 1) saber quina informació comunicar, i com fer-ho; 2) generar el conjunt de grafismes, el sistema gràfic; i 3) la presentació dels objectes de senyalització amb els grafismes integrats.
Faré referència a una reflexió percebuda en l’entrevista, més o menys espontània. Grávalos, parlant de la direcció i l’orientació dels objectes de senyalística, parteix de la idea que els gestors que porten els projectes, el que fan es promoure el capitalisme, amb la idea que la senyalització es crea amb la finalitat de conduir a les persones cap a la direcció que els dissenyadors volem, a fi que passin per un espai determinat, o paguin una entrada per un veure un espai. La veritat és que no hi havia arribat a pensar, i és una explicació extrema, però en certs casos, real. Quan passegem pel carrer, estem constantment influenciats per la senyalètica, encara que només sigui indirectament: cartells d’exposicions o obres de teatre, o senyalització especial per pàrquings, panells cap a llocs d’oci o d’interès, en els quals, la majoria de vegades s’hi haurà d’aportar certa quantitat de diners per continuar endavant amb el nostre camí. Dit de manera extravagant, sí: la senyalètica i el capitalisme sovint s’agafen de la mà.
Per respondre a la pregunta: també s’ha de tenir en compte la direccionalitat que generem en les persones, l’ambient, l’espai, tant per indicar bé, com perquè l’individu se senti còmode en aquest trajecte, sense equivocacions ni distraccions. Cal crear una “bombolla direccional” ordenada per als individus que passen pel trajecte dissenyat, mostrant allò necessari i prescindint d’allò innecessari.
Hola!
Aporto la meva opinió sobre les preguntes plantejades a partir de l’entrevista de Manel Grávalos.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Com bé han comentat ja alguns dels meus companys en les seves intervencions, per mi ser dissenyador no és únicament traslladar les decisions preses per altres en dissenys, sinó que hem de ser part d’aquestes decisions. Com a professionals, podem tenir una mirada més general i crítica del projecte que se’ns planteja. Com deien a l’entrevista, si un ajuntament ens demana que omplim el poble amb cartells gegants i que, sobretot, tinguin molts logos, crec que nosaltres som els encarregats de posar els límits, no pensant únicament en el projecte, sinó també en l’impacte que aquest tindrà en la població i l’espai. És realment necessari fer tot això? Podem dissenyar de manera que es comuniqui el que se’ns demana tingui el mínim impacte en l’espai i tenint sempre present el disseny universal i el respecte per l’usuari?
Crec que en moltes ocasions el disseny és un àmbit amb molt intrusisme que fa que les persones pensin que ens han de donar les decisions preses i nosaltres únicament farem la part gràfica, però aquesta no és la realitat. Un dissenyador/a té la responsabilitat de mirar més enllà i plantejar qüestions i solucions que probablement els organitzadors que no tenen aquesta mirada crítica no han pensat. A vegades hem de tenir en compte la frase “el client sap el que vol, però no el que necessita”, donar el que necessita i mai no ser simples executors.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
No, com ja han dit, la senyalística té la funció d’orientació, identitat i interpretació. No només hem d’indicar a la gent com moure’s per l’espai, també podem explicar parts de l’espai, contextualitzar i, una cosa que crec que Grávalos ha passat per alt, crear interès.
No estic gens d’acord amb l’opinió de l’entrevistat sobre el coneixement base que té la gent i sobretot prendre això com a base per dissenyar espais per a tothom. Crec que és de tenir molt poca consciència de la realitat del carrer. Part de les funcions del disseny és arribar a tothom independentment de la cultura o capacitats de cadascú. Pensar que tothom té accés a la tecnologia, que tothom entén certs llenguatges o que tots tenim la mateixa base de coneixement, és erroni.
Penso que especialment des de la part de la senyalística podem democratitzar la informació i, potser, unificar aquests coneixements. Grávalos comenta que és aficionat als ocells i que, per tant, com ja té interès en això, no cal que ningú li assenyali de quin ocell es tracta. Estic d’acord, perquè quan tens interès en una cosa t’encarregues d’informar-te sobre ella. Ara bé, i si no saps que tens aquest interès? Potser jo encara no soc conscient que m’encanten els ocells i, si vaig a un parc un i veig un conjunt d’ocells que em criden l’atenció vull saber de quins es tracten. Potser no sé buscar aquesta informació a internet, però potser hi ha un cartell que m’indica quin ocell és i un parell de dades interessants sobre ell. A partir d’allà, puc encarregar-me d’informar-me, ja sigui a través d’un QR, un altre cartell amb més informació o un llibre a la biblioteca pública.
Per tant, penso que senyalitzar no és únicament indicar on són les coses, sinó també transmetre coneixement, crear interès. No cal, òbviament, que senyalitzem cada element dels espais, però crec que el seu ús pot ajudar a democratitzar el coneixement i ajudar a prendre consciència del nostre entorn.
Us llegeixo!
Hola!
M’agrada molt el que comentes sobre que “un dissenyador/a té la responsabilitat de mirar més enllà i plantejar qüestions i solucions que probablement els organitzadors que no tenen aquesta mirada crítica no han pensat”. Trobo que és molt encertada perquè, com ja s’ha dit en diverses ocasions en aquest debat, les persones que ens dediquem al disseny podem oferir molt més que una proposta “bonica”, i, per tant, tenim la responsabilitat de fer-ho, hem de tenir agència i tenir aquest paper activista de mostrar que podem aportar més, de poder dir que un projecte no està ben plantejat, o que no és inclusiu, etc. Som nosaltres els i les que hem de divulgar i comunicar tot el que podem fer des del camp del disseny, per a canviar la visió que tenen de nosaltres.
En general, ens trobarem que el projecte ja no pot canviar-se, per diversos motius, però potser quan en plantegin un nou, sí que incorporin a una persona de l’àmbit del disseny a l’equip que el desenvolupa. No hem de simplement acceptar un encàrrec i no dir res, si creiem que hi podem aportar.
Què en penseu?
Gràcies,
Anna
Hola Anna i Sara,
Crec en la responsabilitat social dels dissenyadors, però crec que ha de ser compartida. A la teoria aquesta responsabilitat i activisme està molt bé, a la pràctica no ho veig tan clar. Parlo des de la mateixa experiència a diversos estudis de disseny i consultores tecnològiques: no sempre ens podem permetre dir que no a projectes (bé hem de viure), o bé treballem per compte aliena i no ens podem oposar a fer certes tasques per por a l’acomiadament i/o ser el “típic empleat que sempre dona guerra”, donat que hi ha la creença que som actors executors d’ordres concretes, com comenta l’Anna.
Amb això no proposo una actitud passiva, però està clar que si des d’altes esferes no es vol produir un canvi, aquest no succeirà si no hi fem front entre tots junts. Trobo que és més útil atacar l’arrel del problema que no pas el projecte concret. És a dir, fer una feina d’ensenyament i orientació de la importància “pràctica” del disseny en el nostre entorn (família, amics, companys, feina) farà més fruits que barallar-se per un projecte. A la llarga, el procés d’educació faria efecte de manera natural. Ara bé, això sempre dependrà de que qui paga/gestiona se’n desprengui dels interessos personals (-econòmics-). I també, per què no dir-ho, de la nostra motivació en una lluita continua.
Us heu trobat en alguna tessitura semblant a les vostres feines? Hauria de ser feina nostra aquesta tasca de conscienciació? És una responsabilitat mora i ètica que hem de dur nosaltres o hauria de ser una lluita compartida? Són preguntes que sempre m’he fet en l’àmbit del disseny, i que cada cop em ressonen més al cap, sobretot des que estic aprenent usabilitat web, la qual li veig moltíssima relació amb la senyalística, ja que totes dues tracten de guiar l’usuari per un camí concret, que la majoria dels casos no és el benefici de l’usuari, sinó el del venedor.
Salut!
Bona nit Sara,
Estic molt d’acord en la teva reflexió sobre el paper del dissenyador en un projecte de senyalística. És ben cert que la funció d’un professional del disseny no és només fer el que se’ns demana o simplement fer-ho bell. Som professionals formats o en formació, almenys els que estem aquí, i se’ns dona una visió crítica sobre els objectius del nostre treball. Sovint, però, no se’ns ofereix l’opció com bé diu Manel Grávalos a l’entrevista. Sobretot quan comencem el camí en aquest món.
També molt d’acord en el fet que pensar que no cal donar certa informació perquè se’ns suposa un bagatge cultural és excloure i, com he comentat en la meva aportació, és important tenir present la diversitat cultural i funcional de la població a qui ens dirigim. De totes maneres es parla dels QR com a mitjà per obtenir més informació si et cal. És a dir, si com a professional has aconseguit generar un interès, pots ampliar-lo sense necessitat de senyals físics.
Salutacions.
Bona tarda, després d’escoltar l’entrevista a Manel Grávalos, aquestes són les meves reflexions:
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Per mi, el dissenyador, té un paper de facilitador de la informació al públic per tal de permetre’l accedir a diferents espais o serveis dins del lloc on es troba. Les seves creacions han de ser intuïtives i vistoses, amb l’objectiu de fer més senzilla l’estada d’una persona per un espai o per un recorregut. Vigilant de no ser intrusives o de no ser enteses pel públic com unes “normes” que no es poden trencar. La senyalística, únicament he de servir com a guia en cas que el públic tingui dubtes o estigui perdut. A més a més, el dissenyador també té el paper i quasi l’obligació de reflexionar sobre l’impacte que els seus senyals tindran en l’espai on se situaran. Amb el propòsit de crear uns senyals que no molestin a tot aquell públic que no les necessita.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Jo crec que no. És possiblement el punt més important, però a més cal tenir en compte també la interpretació i la identitat. És a dir que cal conèixer el públic al qual aniran dirigides els senyals que es dissenyen, i seguir el mateix estil gràfic de la marca a la qual representen.
Entenent el disseny com “un procés de resolució de problemes” (C. Calori i D. Vanden-Eyden, 2015, p. 24), l’objectiu del disseny i, per tant, del dissenyador és millorar o fer més fàcil l’ús d’un objecte o el flux de moviment en un espai. Així doncs, en l’àmbit de la senyalística, el dissenyador ha de ser tenir consciència d’aquest propòsit i fer-ho d’una forma creativa i inclusiva.. És a dir, cal tenir present qui utilitzarà o circularà en aquest espai concret atenent a la diversitat cultural i funcional on es troba aquest espai.
No es tractarà només de posar senyals sinó fer-ho emprant un codi i mitjà per comunicar que sigui “intel·ligible” pel màxim d’usuaris possible.
Com diu Manel Grávalos, es tracta d’assenyalar allò que volem subratllar.
Què podem assenyalar? Una ruta, un objecte singular, una identitat corporativa, etc. Així doncs, no és només l’orientació en l’espai el que cal tenir en compte en un projecte sinó que cal valorar quina identitat té l’espai i quina informació, emocions o valors es volen comunicar.
Neus Lloret Piñol.
• Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
La meva opinió, purament laboral, és que el dissenyador realitza una funció d’eina i, per tant, està vinculat a un contracte, havent de complir un termini i no pot decidir desfer feina feta.
S’encarrega d’assegurar que el projecte té el conjunt gràfic necessari, per tal que el públic que farà ús de l’espai, percebi correctament tota la informació, ara bé, dins de les seves possibilitats, ha d’oferir el millor contingut possible, essent funcional, concís no intrusiu en l’entorn.
Soc del parer com Manel Gravalos, que la informació a transmetre ha de ser la necessària sense entrar a sobre informar perquè vivim en una societat on tothom pot accedir fàcilment a la informació, així doncs, la idea és transmetre el que és purament necessari perquè puguem situar i contextualitzar l’espai informant com a molt de dades curioses o difícils de trobar, adequant en codi QR estalviant m2 de senyals.
Tot i això, com bé han comentat els companys, crec que certament no podem donar per fet que el receptor tingui mòbil amb connexió a internet, és pressuposar molt, i ni molt menys sentir-nos “tecnològicament superiors”, per aquest motiu crec que s’ha de portar una bona relació de volum de contingut en els nostres treballs, tot i que es pot dir que actualment amb la tecnologia que existeix podem aconseguir mostrar molt en poc espai, posem-nos creatius i no només pensem en allò que ja funciona.
Per a aquest motiu crec que una bona pràctica del dissenyador seria: al principi de la jornada preguntar-se si el disseny que té present, desenvolupat o acabat inclòs, és el millor o falla en algun aspecte.
No crec que s’hagi de buscar únicament complir l’objectiu d’informar, sinó que, a sobre ha de ser clar per a tothom i no ha d’existir una altra forma de realitzar-ho; per la qual cosa, s’ha de viure en un constant dubte.
• L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Ni de bon tros, informar no només és orientar, si bé crec en els híbrids i que tota senyalística pot ser orientadora, crec encara més en la senyalística que no tan sols orienta, i, per tant; informar de, per exemple: la posició en la qual un es troba, o bé explicar dades en relació amb el que es mostra, com bé diu Dani Rubio; la comparació és una de les eines que tenim com a dissenyadors, que resulta, molt aclaridora, que és possible implementar, fàcilment, i que per a mostrar la informació és clau, sent aquesta clara i podent expressar; fa més fàcil, des de la perspectiva del símil o l’oposat, el context i la informació.
Faig una crida, a donar ales a aquesta tipologia de senyalística, puix que és tant o més important que l’orientació.
Tots, crec que podem anar a l’una, i dir que, el camp viari, ha estat el rei en aquesta implementació de senyalística. Així i tot, crec, que és vital, la informació que no ens orienta en aquest àmbit. Els exemples són varis: guals, llocs d’aparcar, passos de zebra, parades de bus, zones reservades com ara escombraries públiques o zones per a minusvàlids, places i els seus usos… etc.
És hora d’anar més enllà del que ja funciona, i pensar a ser creatius, tindre en compte la senyalística afectiva, podent amb les eines i la societat actual crear un nou paradigma, res està malament i tot s’ha de provar, sortirà millor o pitjor, però si no es fa, perdrem el millor de cadascú i es malmeten idees que poden ser clau en un futur, crec recordar un manifest de Pablo Zárate que expressa aquestes ànsies per a dur a terme dissenys creatius.
Bona tarda, us deixo la meva intervenció!
Abans de respondre les preguntes, m’agradaria iniciar la meva aportació amb una petita observació. A l’hora d’escollir les assignatures i veure el nom d’aquesta, no negaré que en un inici pensant quina era la relació entre les dues disciplines (disseny i senyalística) no vaig saber relacionar-les ni entendre quin era el lligam que les unia.
No obstant, desprès d’haver entrat en el món de la senyalística i havent realitzat la primera activitat, a la qual s’ha de prestar atenció d’una forma directa i acurada als factors que contribueixen a guiar l’usuari dins un espai o entorn, la meva opinió inicial ha desaparegut.
Enllaçant així amb la primera pregunta “Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?” el dissenyador de forma teòrica, a la qual no estic d’acord, té el paper d’acceptar un projecte, treball o encàrrec i dur-lo a terme, prestant atenció en aspectes gràfics com la tipografia, els colors i el conjunt de tots ells per crear una estètica amb sentit. No obstant, com diu Manel Grávalos, a l’entrevista, com a dissenyadors no hem d’acceptar solucions que son d’altres ni començar projectes quan ja estan acabats, sinó que tenim l’obligació i per tant, la labor d’intervenir d’una forma més directa i profunda.
Dins d’aquesta labor també entra en joc la “mirada universal” o com es coneix dins el mon del disseny “el disseny universal”. Si és cert que com diu Grávalos a l’entrevista “El món urbà és cada cop més complex, i la vida a la gran ciutat exigeix noves formes comunicatives aplicades en aquest nou entorn.”, però precisament considero que la complicació i la clau en el que es podria considerar un bon disseny és cercar la forma d’entendre’s amb el màxim nombre d’usuaris possible, per així facilitar i crear un espai (senyalització) agradable i fàcil per a tothom. Contrarestant així la idea que proposa d’absència de senyals en espais destinats a la cultura o història que requereixin d’uns coneixements que no son accessibles o coneguts per a tota la població.
Així doncs, com a conclusió la senyalística és un àmbit que també recau en la responsabilitat del dissenyador, aquest té la labor de cercar formes d’informar, indicar i contextualitzar a l’usuari en espais on sigui necessari, evitant en la mesura del possible la hipersenyalització i l’automatisme.
Llavors pel que fa a la segona pregunta “L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?” la meva resposta és un rotund no.
Val a dir que la orientació possiblement és la funció que més ressalta o es reconeix en l’àmbit de la senyalística, ja que els usuaris d’una forma o altra han de tenir per ma la informació necessària per poder moure’s i orientar-se per un espai no conegut.
No obstant, com s’explica als recursos, i com han comentat altres companys, entren en joc dos altres funcions importants; la interpretació i la identitat. Com comenta Grávalos a l’entrevista, en el projecte “Children at Play” juga amb el paper de la interpretació, adaptant el seu projecte al codi que s’utilitza a la senyalització viària, d’aquesta forma s’assegura que els usuaris comprenguin la senyalització immediatament, és el factor més important en aquest projecte.
Així doncs, és important de cares a l’usuari entendre què o de què ens informen els senyals i de quina manera ho fan.
Per últim, la identitat. Amb aquesta també es possible orientar i informar als usuaris de l’espai on estan. És interessant jugar amb la identitat per crear un codi propi identificador del lloc, espai o centre. De forma que, no necessàriament s’han d’utilitzar fletxes per indicar la direcció sinó que amb altres recursos, que puguin representar l’espai, es pugui informar dels camins que l’usuari pot escollir.
Per exemple, a la ciutat on visc s’ha inaugurat un nou museu de volcans, on l’estructura de la construcció és l’encarregada d’informar els camins possibles que l’usuari pot agafar per ubicar-se i transitar per l’espai. Per complementar aquesta informació elemental, hi ha cartells de formes no geomètriques, representatives dels relleus dels volcans, que senyalen les diferents sales, vindrien a ser un exemple de senyalística enfocats a la identitat en substitució de les fletxes.
Salut!
Estel
Bona tarda, us deixo la meva intervenció.
Abans de respondre les preguntes, m’agradaria iniciar la meva aportació amb una petita observació. A l’hora d’escollir les assignatures i veure el nom d’aquesta, no negaré que en un inici pensant quina era la relació entre les dues disciplines (disseny i senyalística) no vaig saber relacionar-les ni entendre quin era el lligam que les unia.
No obstant, desprès d’haver entrat en el món de la senyalística i havent realitzat la primera activitat, a la qual s’ha de prestar atenció d’una forma directa i acurada als factors que contribueixen a guiar l’usuari dins un espai o entorn, la meva opinió inicial ha desaparegut.
Enllaçant així amb la primera pregunta “Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?” el dissenyador de forma teòrica, a la qual no estic d’acord, té el paper d’acceptar un projecte, treball o encàrrec i dur-lo a terme, prestant atenció en aspectes gràfics com la tipografia, els colors i el conjunt de tots ells per crear una estètica amb sentit. No obstant, com diu Manel Grávalos, a l’entrevista, com a dissenyadors no hem d’acceptar solucions que son d’altres ni començar projectes quan ja estan acabats, sinó que tenim l’obligació i per tant, la labor d’intervenir d’una forma més directa i profunda.
Dins d’aquesta labor també entra en joc la “mirada universal” o com es coneix dins el mon del disseny “el disseny universal”. Si és cert que com diu Grávalos a l’entrevista “El món urbà és cada cop més complex, i la vida a la gran ciutat exigeix noves formes comunicatives aplicades en aquest nou entorn.”, però precisament considero que la complicació i la clau en el que es podria considerar un bon disseny és cercar la forma d’entendre’s amb el màxim nombre d’usuaris possible, per així facilitar i crear un espai (senyalització) agradable i fàcil per a tothom. Contrarestant així la idea que proposa d’absència de senyals en espais destinats a la cultura o història que requereixin d’uns coneixements que no son accessibles o coneguts per a tota la població.
Així doncs, com a conclusió la senyalística és un àmbit que també recau en la responsabilitat del dissenyador, aquest té la labor de cercar formes d’informar, indicar i contextualitzar a l’usuari en espais on sigui necessari, evitant en la mesura del possible la hipersenyalització i l’automatisme.
Llavors pel que fa a la segona pregunta “L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?” la meva resposta és un rotund no.
Val a dir que la orientació possiblement és la funció que més ressalta o es reconeix en l’àmbit de la senyalística, ja que els usuaris d’una forma o altra han de tenir per ma la informació necessària per poder moure’s i orientar-se per un espai no conegut.
No obstant, com s’explica als recursos, i com han comentat altres companys, entren en joc dos altres funcions importants; la interpretació i la identitat. Com comenta Grávalos a l’entrevista, en el projecte “Children at Play” juga amb el paper de la interpretació, adaptant el seu projecte al codi que s’utilitza a la senyalització viària, d’aquesta forma s’assegura que els usuaris comprenguin la senyalització immediatament, és el factor més important en aquest projecte.
Així doncs, és important de cares a l’usuari entendre què o de què ens informen els senyals i de quina manera ho fan.
Per últim, la identitat. Amb aquesta també es possible orientar i informar als usuaris de l’espai on estan. És interessant jugar amb la identitat per crear un codi propi identificador del lloc, espai o centre. De forma que, no necessàriament s’han d’utilitzar fletxes per indicar la direcció sinó que amb altres recursos, que puguin representar l’espai, es pugui informar dels camins que l’usuari pot escollir.
Per exemple, a la ciutat on visc s’ha inaugurat un nou museu de volcans, on l’estructura de la construcció és l’encarregada d’informar els camins possibles que l’usuari pot agafar per ubicar-se i transitar per l’espai. Per complementar aquesta informació elemental, hi ha cartells de formes no geomètriques, representatives dels relleus dels volcans, que senyalen les diferents sales, vindrien a ser un exemple de senyalística enfocats a la identitat en substitució de les fletxes.
Salut!
Estel
La senyalística “fa referència el conjunt de laments que intervenen en la identificació dels diferents parts d’un indret per tal de felicitar el que hi hagi la circulació de les persones.(2)” “És una disciplina a mig camí entre el disseny gràfic, d’espais i paisatgístic, per una banda, i el disseny industrial i l’arquitectura de l’altra. És un àmbit de coneixement que combina múltiples camps a fi d’identificar els aspectes visuals que facilitin la comunicació, el reconeixement, proveeixin informació d’interès i siguin capaços de crear experiències que connectin a les persones amb el lloc. (1)” O en altres paraules són el conjunt de gràfics que ajuden a orientar a l’individu en el camí que t’he de seguir en un espai específic.
Responent a la segona pregunta abans de la primera, no. Tot i que és cert que l’orientació és una de les funcions principals de la senyalística, no és l’única. Present al manual, podem trobar que la senyalística també depèn de:
– La interpretació (la informació formalitzada en un conjunt de grafismes. Dir d’altra manera. Com la persona o persones interpreta el missatge que la senyalística pretén transmetre.) [Un exemple bàsic el podríem trobar els grafismes que indiquen els serveis públics, aquelles figuretes de pal que tothom pot identificar que diferencia en quin és el lavabo per homes del de dones.]
– I la identitat (Ja sigui expressada de manera gràfica, objectual o arquitectònica. La identitat es refereix a les distincions amb la senyalística que faciliten una imatge distintiva pel lloc.) (2).
Ara si, un cop declarats els procediments de senyalística. Responent a la primera pregunta, quin és el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai? És el responsable de la creació d’elements gràfics que ajunten tota aquesta informació, donant forma i color a paraules, instruccions, pensaments i fins i tot emocions. L’objectiu últim d’aquest/a professional és el disseny d’indicacions que compleixin amb un codi homologat i normalitzat, és a dir, aquest senyal han de transmetre informació d’una manera concreta, clara i precisa per a les persones que les consulten, i han d’adaptar-se a l’entorn on s’ubiquen per a facilitar aquesta comprensió (1).
Aquí alguns links interessants + els recursos:
Radio UOC. Magazine: entrevista a Manel Gràvalos “. Escolteu l’entrevista amb atenció i comencem a reflexionar sobre les preguntes següents. UOC. Recuperat de (https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00250276/)
Projecte III. Senyalística i digital signage. UOC. Recuperat de (https://222-20-019-02.folio.uoc.edu/2023/03/07/fem-debat-el-paper-del-disseny-en-la-senyalistica-pac1/)
(1)Barcelona Activa. Barcelona Treball. Ajuntament de Barcelona. Recuperat de https://treball.barcelonactiva.cat/porta22/cat/fitxes/D/fitxa53278/dissenyadora-de-senyalistica-i-entorns.do
(2) Introdució a la senyalística. Rosa Llop. UOC. Recuperat de https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00250260/pdf/PID_00250260.pdf
Pixtín. Senyalística i disseny aplicats a espais. Recuperat de https://pixtin.es/senaletica-espais-2/